Camins ramaders dels Ripollès / i 9

_____
Imatge: Les zones de pastura del Ripollès, fent servir una base feta per Gonçal Cutrina pel llibre Ovelles i Pastors del Ripollès (1977). , però millorant la indicació i el nombre de zones: 1.- Pla d'Anyella; 2.- Pla de Rus; 3.- Puigmal; 4.- Coma de Vaca; 5.- Ull de Ter; 6.- Fontlletera; 7.- Costabona; 8.- Can Roca-Pòrtoles; 9.- El Sitjar; 10.- Coll de Jou; 11.- Coma Ermada; 12.- Pardinella; 13.- Fossa del Gegant; 14.- Coma del Freser; 14.- Camp Magre (Calm-magre); 15.- Coma del Catllar; 16.- Coma d’Orri; 17.- Taga d’Ogassa i Pardines; 18.- Baga del Puig Estela; 19.-Baga de Cavallera; 20.- els Rasos de Tubau; 21.- les Comes de Dòrria i Planès; 22.- la Vall de l’Estremera; 23.- Fontalba; 24.- Puigcerveris; 25.- Rasos de La Cau;  26.-Pla Traver-Puigsacalm; 27.- Rojà; i 28.- Monars-Comanegre.

Fet un repàs del coneixement que tenim avui dels camins ramaders de la comarca del Ripollès, arriba el moment de fer unes reflexiones i anotacions sobre el tema.

Cal insistir en el fet que la comarca del Ripollès ha estat tradicionalment una comarca ramadera. També ha estat una comarca de muntanya, amb molt romànic, on l’activitat relacionada amb el ferro, el carbó i el procediment metal·lúrgic de les fargues ha tingut una gran importància, però molt essencialment el Ripollès ha estat una comarca ramadera.

I de la mateixa manera que es desitja preservar el patrimoni natural, romànic o industrial, cal mantenir una línia de conservació del patrimoni ramader.

Defensa d’un patrimoni
Un patrimoni ramader que no s’acaba en els camins ramaders, malgrat la seva importància, ja que un treball de salvaguarda hauria d’incloure elements tant essencials com les cabanes de pastor, les pletes o orris i les fonts o abeuradors (fent un resum ràpid).

En els darrers anys, la legislació sobre els camins ramaders ha fet una gran salt, declarant-los camins de domini públic, els drets dels quals no prescriuen i no poden ser alienats. La competència sobre els camins ramaders es va traspassar a les comunitats autònomes, que tenen la obligació de fer-ne un inventari com a camins públics que són.

Algunes comunitats autònomes, en aquest sentit, han fet els deures, creant catàlegs de camins ramaders per la seva preservació. Cal reclamar que Catalunya faci el mateix. I el Ripollès, en aquest sentit, hauria de fer sentir la seva veu, ja que comptem amb alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya.

Cal no oblidar que una part important de les zones de pastura ripolleses són de propietat pública, comunal i municipal. A més, moltes vegades formen part d’espais naturals protegits (per exemple, les Capçaleres del Ter i del Freser (amb 12.500 hectàreres repartides entre els municipis de Queralbs, Ribes de Freser, Setcases, Toses i Vilallonga de Ter).

Especialment importants son les pastures de Ribes de Freser (1.187 ha), Pardines (1.342 ha), Setcases (1.383 ha), Llanars (1.422 ha, un 57 per cent del municipi), Ripoll (1.592 ha), Toses (2.165 ha), Molló (2.377 ha, un 54 per cent del municipi), Les Llosses (2.465 ha), Vilallonga de Ter (2.640 ha), Camprodon (3.068 ha) i Queralbs (6.240 ha, un 66 per cent del municipi).

Necessitat d’estudi
Hi ha una obligació al Ripollès de no oblidar la importància de la base ramadera de la comarca i no deixar de continuar amb el seu estudi.

Els camins ramaders del Ripollès s’estan perdent per culpa del poc ús, del tancament injustificat, per l’apropiació fraudulenta per part d’alguns propietaris i per la construcció inapropiada d’infraestructures (carreteres, trens, embassaments, etc.), oblidant-se progressivament els drets de pas i la traça de del camí. És un llegat que no es pot perdre.

El grup de folkloristes de Ripoll, encapçalats per Tomàs Raguer i amb Salvador Vilarrasa com a peça clau (amb la publicació del llibre La vida dels pastors, amb edicions de Maideu i del Museu Folklòric de Ripoll de 1935 i març de 1981), va realitzar una important valor de coneixement i reconeixement del món ramader transhumant ripollès.

En el darrers temps cal sumar noves aportacions d’estudiosos, entre les que cal destacar, la publicació dels llibres de Ferran Miralles Mil Anys Pels Camins De L'herba: El Llegat D'un Mon Que S'acaba, de l’editorial Efados, i del publicat pel Consell Comarcal del Ripollès, La transhumància al Ripollès i al Canigó, amb la col·laboració de Joan Rovira.

Però aquesta base de coneixement no esgota el tema, ans el contrari, l’amplia. Més enllà del catàleg de camins ramaders, cal anar a confegir un catàleg de zones estivals ramaderes, de cabanes de pastors i, molt important, d’elements fonamentals com les fonts (i no sols lligades a la ramaderia).

Finalment, per fer una síntesi, publiquem el plànol que Ferran Miralles publica en el seu llibre La transhumància al Ripollès i al Canigó, ja que suposa una aportació globalitzadora. Però com podem veure, els camí d’Osona, el més desconegut de tots els que he parlat en aquesta sèrie de articles, no hi consta.

Alhora cal tenir molt present que les zones ramaderes de la comarca, més enllà de les dotze que va indicar Gonçal Cutrina en el seu llibre Ovelles i Pastors del Ripollès (Ripoll, 1977) caldria sumar-hi una quinzena més com les de la Fossa del Gegant, Coma del Freser, Camp Magre (Calm-magre), Coma del Catllar, Coma d’Orri, El Taga d’Ogassa i Pardines, la Baga del Puig Estela, la Baga de Cavallera, els Rasos de Tubau, les Comes de Dòrria i Planès, la Vall de l’Estremera, Fontalba, Puigcerveris, Rasos de La Cau, Pla Traver-Puigsacalm i Rojà.

En definitiva, un patrimoni que no cal oblidar.
_____
Imatge: Del llibre de Ferran Miralles La transhumància al Ripollès i al Canigó (2007).