Camins ramaders del Ripollès / 1

La comarca del Ripollès ha estat tradicionalment una comarca ramadera. Ha estat una comarca de muntanya, molt romànica, de ferro, carbó i fargues, però molt essencialment una comarca ramadera.

Aquesta especial dedicació ramadera de la comarca té la seva base en l’existència d’unes zones de pastura estivals d’alta muntanya, però alhora la impossibilitat d’un agricultura potent donada la inexistència d’importants zones planes de conreu.
_____
Imatge: Esquema bàsic de la ramaderia transhumant catalana.

El fenomen ramader ripollès
La importància de la base ramadera de la comarca és el que va esperonar als estudiosos del grup de folkloristes de Ripoll, que varen prestar una especial atenció al fenomen ramader. Exemple d’aquesta dedicació son els importants articles a la revista Scriptorium i, sobretot, l’edició del important llibre de Salvador Vilarrasa i Vall, La vida dels pastors (edicions de Maideu i del Museu Folklòric de Ripoll de 1935 i març de 1981).

La base ramadera de la comarca del Ripollès ha deixat un important llegat: denominacions toponímiques que no deixen cap dubte, infraestructures molt característiques i un folklore molt lligat a aquesta activitat. Algun dia caldrà retornar a estudiar tots aquests elements.
_____
Imatge: Esquema bàsic de la ramaderia transhumant del sudest de França.

Però més enllà de les importants zones de pastura estival d’alta muntanya que hi ha al Ripollès, hi ha una segona gran infraestructura a la que cal prestar atenció, ja que és d’un valor incalculable: els camins ramaders. En aquesta sèrie d’articles centraré l’atenció en la xarxa de camins ramaders ripollesos, d’una gran importància i valor.

En el cas del Ripollès sempre hem prestat moltas atenció al camins que des del sud arriben a l'alta muntanya ripollesa, però cal tenir present que des del nord també hi havia importants camins ramaders que arriben a zones de pastura molt relacionades amb la comarca, com el Camp Magre (Calm-magre), a la zona fronterera.

La importància del Ripollès en el món ramader català
Ofereixo, a l'espera de poder dedicar una major espai, una sèrie de plànols històrics que mostren la importància del Ripollès dins del món ramader català.
_____
Imatge: El primer dels plànols, de la Cartoteca de l'Institut de Cartografia de Catalunya (ICC) mostra el pes ramader l'any 1860 a Catalunya per partits judicials. És un treball fet sota la direcció de Pau Vila de l'any 1920. El segon, de la mateixa font, amb el títol "Catalunya: Prats i pastures", també és fruït del treball de Pau Vila i fou fet, molt segurament, cap l'any 1932?

Els camins ramaders

Els camins ramaders obtenen denominacions diferents segons les comarques. Si al Ripollès quasi sempre es parla de camins ramaders o “carrers” o "carrerades", a altres zones en diuen “carretades”, "cabaneres" o "lligallos".

Per traslladar grans ramats des de la plana fins a les terres altres, l’estratègia ramadera transhumant, amb el pas del segles, va establir una xarxa de camins per on el bestiar podia transitar sense ocasionar mals als sembrats ni patir problemes de seguretat.

Aquesta és una primera característica dels camins ramaders, la seva especialització. Una singularitat, però, que convivia amb els camins rals i de bast, amb les dreceres veïnals, amb altres infraestructures de comunicació.

Els camins utilitzats per a la ramaderia transhumant conformaven amb els camins rals i de bast una veritable xarxa interconnectada.

Així, al camí pròpiament ramader es completava amb tota la resta de xarxa viària, que en certs llocs molt específics es convertia en camí ramader o que servia per aportar al camí ramader nous ramats. Els camins ramaders son, cal remarcar-ho, anteriors als camins reials, als camins de bast i a qualsevol de les carreteres que hi ha ara.

Cal afegir que els camins ramaders, com a xarxa viària primària, era dotada d’una complerta infraestructura de suport, amb llocs de returada (llocs de descans), abeuradors i grans cases pairals, que feien de punt de suport.
_____
Imatge: Aquest plànol expressa molt bé el món ramader transhumant català.

Un ric patrimoni en perill
Avui aquest patrimoni viari, d’una gran importància, corre el risc de perdre’s, encara que la legislació actual la declara inalienable. Seria una pèrdua molt valuosa, encara que la societat actual no en sigui massa conscient.

La legislació i reglamentació actual dels camins ramaders (1978), els ha convertit en domini públic, els drets dels quals no prescriuen i no poden ser alienats. Cap persona, autoritat, propietari o infraestructura pot negar el dret de pas en un camí ramader. La competència sobre els camins ramaders es va traspassar a les comunitats autònomes, que tenen la obligació de fer-ne un inventari com a camins públics que són. En el cas de Catalunya, desgraciadament, aquest inventari, primer pas cap a la seva perservació i manteniment, no es fet i no sembla que hi hagi pressa en fer-lo.

No estem parlant sols d’un camins històrics públics que cal conservar, ja que els camins ramaders tenen un gran potencial pel senderisme, pel cicloturisme, etc. Les vies ramaderes tenen avui unes grans possibilitats d’explotació excursionista i turística.

Els camins ramaders s’estan perdent per culpa del poc ús, del tancament injustificat, per l’apropiació fraudulenta per part d’alguns propietaris i per la construcció inapropiada d’infraestructures (carreteres, trens, embassaments, etc.), oblidant-se progressivament els drets de pas i la traça de del camí. És un llegat que no es pot perdre.

Camins ramaders del Ripollès / 2

Al Ripollès, donada la seva important base herbrada d’estiu, situada a les altes muntanyes, tenia una important xarxa de camins ramaders que dirigien i recollien els ramats.

Tres son els camins ramaders, molts especialitzats, concrets i característics, que creuaven la comarca en direccions diferents: la carrerada del Lluçanès o de Cerdanya (la més important sense cap dubte, el camí de l’Empordà o de Marina (amb dos ramals clarament diferenciats) i el d’Osona i el Vallès (segurament el més desconegut i nomenat).

Però cal insistir que aquest tres camins molt especialitzats conformaven amb els camins rals i de bast una xarxa interconectada. Els camins ramaders son molt vegades discontinus, perquè, en alguns trams, el ramat transhumant avança pel camí ral o el camí veïnal per prendre de nou, uns metres o uns quilòmetres més enllà, el veritable camí ramader.

Les amplades dels camins ramaders
En la zona de la Mesta castellana els camins ramaders varen conformar una xarxa de característiques molt uniformes. En el cas català i del Ripollès no és aquest el cas.

Les amplades xarxa viària ramadera és molt variada.

Segons Joan Amades, “a carrerada ha de tenir una amplada de 7 canes, s’entén que una cana te 8 pams de longitud (uns 11,20 metres d’amplada). Tot i això, el bestiar podia entrar 7 canes més a banda i banda per del camí per la qual cosa, el camí amb dret a pastura seria d’uns 33 metres”.

Segons altres autors (Antoni Griera) l’amplada podia abastar fins a 30 pams a banda i banda (uns 6 metres).

La Mancomunitat de Catalunya en el volum Camins i termenals esmenta: “Les carrerades tenen una amplada màxima de vint-i-nou passes (10,504 metres), però si un tros és assenyalat amb fileres de pedres, té el de les fileres, si la carrerada passa entre conreus té l’amplada del camí de carro i un xic més. Les pedres de les fileres ningú les pot arrencar ni canviar de lloc”.

La llei actual (de l’any 1978) distingeix les següents mides de les vies,: canyades de 75 m., cordeles de 37,5 m. i veredas de 20 m. Son mides que corresponen a l’experiència castallana, però no aplicables a Catalunya.
_____
Imatge: Pedró d’Alpens. Situat al camí ramader d'Alpens a Torrats, aquest pedró va ser construït a l'any 1894. El pedrons amb capelleta, suposaven un fita del camí ramader.

Altres característiques dels camins ramaders
Com anirem veient en les tres vies ramaderes de la comarca, els camins ramaders tenen unes peculiars característiques.

Els camins ramaders estaven perfectament indicats per pedrons, fites i parets de pedra seca molt característiques, així com amb obres de suport importants (murs de contenció, empedrat,...) .

Cal destacar el seu aprofitament de les carenes i els terrenys pedregosos, però alhora la seva tendència a fugir dels conflictes, tant geogràfics com amb els agricultors (passos de rius, zones de conreu, espais interesticials, encintat amb pedra al passar pel costat de camps de conreu, pas per terrenys pedregosos, empedrats en trams de pujada,...)...).

El camí ramader no és quasi mai un camí que va de dret, ja que prefereix la comoditat i la recerca d’espais aptes pel ramat, tot salvant els accidents geogràfics amb una gran experiència i saber popular.

Els camins ramaders, per totes aquestes característiques, són molt fàcilment identificables.

Elements dels camins ramaders
Podríem fer una petit índex d'elements que formen part del camí ramader:

* Lloc de returada. Eixamplament de la via pecuària on els ramats podien descansar o passar la nit.

* Fonts
* Abeuradors.
* Basses.
* Cledes o pletes, lloc on els ramats passaven la nit.
* Fites o pedrons. Senyalització de l'itinerari de les vies pecuàries.
* Ports reals. Llocs en els quals es cobraven els impostos a la corona.
* Comptadors. Passos estrets en els quals poder contar fàcilment els caps de bestiar. Podien ser ponts o estrenyiments del camí.
* Ponts. Alguns d'ells servien de comptadors.
* Cabanes. Habitatges dels pastors trashumants durant la seva estada temporal en els dies de pas.
* Cases d'esquilatge
* Safareig de llana.
* Ermites o pedrons votius
* Hostals
* Masies propietaris dels terrenys de les vies de pas.

El camí, a més a més, té moltes vegades zones empedrades, encintades, protecció de les zones de cultius, trams amb obres de suport per ampliar el camí o davant les esllavissades.

Estem, doncs, davant camins d'una complexitat notable.
______
Imatges: Camins de transhumància a la zona oriental catalana segons un plànol de Ricard Vives i Sabaté (Reus 1907 – Vilanova i la Geltrú 1995), un gran especialista en el gravat xilogràfic i realització de gois que imprimia en el seu taller de Vilanova. Apareix en l'obra de Lluís Solé i Sabaris Geografia de Catalunya (1958).

Plànol, realitzat per el cartògraf Salvador Llobet pel treball de Joan Vilà i Valentí el 1958, amb indicació del camins ramaders catalans i les zones de pastura estival i hivernal.

Camins ramaders del Ripollès/ 3: La gran carrerada del Lluçanès / 1

______
Imatge: Plànol esquemàtic de la carrerada del Lluçanès.

La carrerada del Lluçanès és segurament la més important del Ripollès i una de les més interessants de Catalunya. La seva importància és tant per distància recorreguda i pel seu volum de trànsit, com pel seu valor històric.

Cal precisar que el que nosaltres nomenem Carrerada del Lluçanès té un altre nom en diferents indrets dels seu recorregut. Així, el camí ramader del dels Cingles de Bertí es diu que “s'inclou dins el camí del Vallès o de Moià, que forma part del gran camí ramader que uneix les muntanyes del Ripollès i del Berguedà amb el Vallès”. I Ferran Miralles, Arnau Queralt i Pere Sala quan parlen dels camins ramaders del Vallès Oriental titulen “Camí del Vallès o de Moià, també carredada de la Cerdanya”.

Aquest camí ramader portava els ramats des de les zones properes als monestirs de Poblet i Santes Creus, així com de la zona del Vallès, fins a l’alta muntanya pirinenca.

En Ferran Miralles, Arnau Queralt i Pere Sala ofereixen a "Els camins ramaders del vallès Oriental" un bon resum dels diferents itineraris d'aquest complex i important camí ramader:

Aquest eix baixa del Pirineu, travessa longitudinalment el Llucanes i arriba fins a Manresa, des d'on s'enfila per Colldarboc cap a can Massana (a ponent de Montserrat), per després davallar cap al Penedes i el Garraf tot passant pels Brucs, els Hostalets de Pierola i Sant Sadurní.
De fet, es tracta d'un doble camí.El branc més occidental segueix l'itinerari següent: Alp, pla d'Anyella, coll de la Creueta, Castellar de n'Hug, el Pedró, Moreu, torrent de I'Aritja (on desbarra la carrerada que va cap a Baga per la Pobla de Lillet), la Teuleria, Santa Eugènia, cal Cintet, el cobert de Puigcercós, la Tor de l'Espà, Cabres Mortes, coll de Plana, la pedra Dreta, la casa nova del Grau, la masia dels Degollats, Sant Pau de Plnós, Sant Jordi, masia Sellarès, Sallent, Santpedor i Manresa.
El branc mes oriental, que baixa pel bell mig del Llucanès, recull els camins que baixen de Castellar de n'Hug i de la banda de Ribes de Freser al coll d'en Soler o de les Bruixes i baixa cap can Torrats d'Alpens (lloc on desbarra el gran camí del Vallès), el Graell, Santa Eulàlia de Puig-oriol, la Blava, Santa Creu de Joglars, coll de l'Ars, Sant Feliu Sasserra, l'Horta, Avinyó, Artes;, el pont de Cabrianes (on desbarra l'lmportant branc que per l'Obac salta cap a Terrassa) i, finalment, Manresa.

Com es pot veure, en els fons, la carrerada del Lluçanès consta de dues branques, que d'alguna manera travessen la subcomarca osonenca formant un quadrilàter, com a pas per passar al Ripollès o derivar més cap a l'oest o a la Cerdanya. Alpens és el punt neuràlgic de la carrerada.


Aquest camí ramader mereix ésser reconegut i transitat. Cal, però parar atenció a que algunes de les senyals blaves que ha col·locat l’Associació d'Amics dels Camins Ramaders, no fan el trajecte correcte, almenys en la zona del Ripollès.

La tradició diu que aquesta carrerada no travessava cap riu. Almenys en el tram ripollès aquest fet es inqüestionable. estem doncs davant un clar exemple de sabiduria enginyerial popular.
______

Imatge: Un indret d'Alpens porta aquest nom tan emblemàtic.



El camí s’enfila, des de la terra baixa, cap a l’Hostal del Vilar (Sant Agustí de Lluçanès), o per Manresa, Sant Feliu Sarrerra i Lluçà, i des d’aquí fins Alpens. A partir d’aquesta punt comença el que podríem denominar tram ripollès de la carrerada del Lluçanès.


Alpens es configura així com una pas molt important dins de la carrerada del Lluçanès, en el moment de la seva entrada al Ripollès.

La branca principal de la carrerada del Lluçanès, des d’Alpens va cap el coll de les Bruixes i Coll d’en Soler, passant per la casa de Torrats i d’El Soler.

Cal dir que les marques blaves segueixen la pista que puja cap a Roca de Pena, quan el veritable camí ramader passa per darrera Torrats i es dirigeix a El Soler i mai el camí ramader va passar pel coll Tallat, com es indicat amb senyals blaves per l'Associació de Camins Ramaders. Caldria rectificar aquesta senyalització errònia. El pas del camí ramader sempre ha estat assenyalat que passava per El Soler i coll d'El Soler, ami per coll Tallat.

El Soler constituïa un punt important d’aplega dels ramats del Lluçanès com indica Vilarrasa: “Quan es arribar el temps d’anar a muntanya i estan ja convinguda la data d’entrar-hi, un parell de dies abans es reuneixen els ramats en lloc determinats, barrejant les ovelles per emprendre la marxa seguint els camins ramaders. Els del Lluçanès es reuneixen a l’Hostal del Vilar i alguns a Coll de Soler,...”.

El camí des d’El Soler puja dret cap al coll d’El Soler i baixa per la casa del coll d’El Soler i entre les cases del Cel, El Purgatori i l’Infern, per arribar a El Casó i les Selles, a Santa Maria de les Llosses. Aquest era un important punt de contacte amb el camí ral de Ripoll a Berga i d’unió de ramats, tant d’anada com de tornada.

_____
Imatge: La carrerada del Lluçanès arribant a Les Selles, a Les Lloses, un pas encintat de pedra entre els camps de conreu del pla de Capdevila.

Des del pla de Capdevila el camí va en direcció a les cases d’El Pati i Corbera i la Collada del Forn. Aquí hi ha el punt de contacte amb el camí de Ripoll a Viladonja.

En aquest punt el camí ramader es dirigeix cap la Costa de Forn, que com el seu nom indica constitueix una forta pujada. Un cop dalt, el camí careneja cap el Cap de Serrat per baixar, amb un comptador intermig, quasi a Cal Gil, a peu de l'antic camí ral de Ripoll a Sant Jaume de Frontanyà. En aquest tram final es podia passar pel Carrer de Cerdanya (una denominació curiosa i significativa), amb les cases de Can Xeco, Can Balandram i Can Joan, per arribar al coll on hi havia l’hostal de Carles, el punt de contacte amb el camí de Ripoll a Sant Jaume de Frontanyà.

A l’Hostal de Can Carles hi havia possibilitat d’una bifurcació: per Sant Jaume de Frontanyà cap la Pobla de Lillet i l’altre cap el Pujol de Llentes, un important lloc de tria i returada, i per les Ajagudes cap a coll de Faig General.

Deixaven no gaire lluny la gran casa ramadera de la gran casa de Llentes. Des de Faig General es podia ascendir cap als Rasos de Tubau, un dels lloc de pasturatge del Prepirineu, poques vegades indicat.
____
Imatge: Restes del Hostal de Carles, al coll del mateix nom, en la carrerada del Lluçanès.
_____

Imatge: Foto de Salvador Vilarrasa de 1922 fent tria a El Pujol de Llentes.

______
Imatge: Coll de Faig General, un important lloc de pas entre els terminis municipals de Viladonja, ara les Llosses, i Gombrén. Els cingles de Rasos de Tubau al fons.


El camí principal cap el Pla d’Anyella seguia l’obaga del cingles de Rasos de Tubau fins el coll de Palomera i de l’Arç per arribar-se al coll de Merolla, punt d’unió amb el camí de Ripoll a Pobla de Lillet. El camí ramader no segueix exactament la pista existent, fent camí, a vegades, per mig del bosc.

Des del coll de Merolla el camí pujava cap a la masia de La Cot i coll de l’Espluga, per arribar a la collada del Pla de l’Espluga, un important lloc de returada i tria, de tornada. Un cop passat La Cot hi ha una excel·lent mostra de comptador.

En aquest punt el camí oferia dues possibilitats: dirigir-se cap a Castellar de N’Hug, per l’Escapador de baix (camí que fa avui la carretera), o continuar pujant cap a Viles Grosses i Maians, pel pla de la Bassa i plans de la Pera. En aquest plans hi ha unes fites extraordinàries, que divideixen clarament el camp en zones d'herba.

_____
Imatge: El pla de l'Espluga, a Gombrén, ha estat sempre un important nus de comunicacions i lloc de returada en el camí ramader del Lluçanès.

A Maians hi ha la possibilitat de dirigir-se cap a Castellar de N’Hug per Sant Joan de Cornudell, o ja pujar cap a les zones de pastura de Coma Ermada i de les muntanyes del Rus, pel coll de la Bona.

La marxa per la serralada del Rus en direcció al coll de la Creueta permetia que el ramat comencés a gaudir de les pastures.
_____

Imatge: Tria al Pla de l'Espluga (Gombrén). La casa de l'Espluga es veu clarament sobre el lloc de tria.


Des del coll de la Creueta, on també arriba un camí ramader des de Castellar de N’Hug per la font del Boix, es pot anar fins el pla d’Anyella o del Rus, dos dels més importants llocs de pastura, on s’encabien molts caps de bestiar durant l’estiu. El lloc també permetia dirigir-se cap l'alta vall del Freser per la vall de l'Estremera o baixar cap a la Cerdanya, per La Molina o coll de Maians i Palau de Cerdanya i Aja, al costat de Puigcerdà.

El tram ripollès de la carrerada del Lluçanès suposa un patrimoni cutlural de gran interès i és una mostra molt clara de la configuració del camins ramaders catalans, de la seva estructura i filosofia.

Estem davant un camí que encara avui es pot recòrrer en tota la seva longitud, on resten molts exemples de la infraestructura de suport (cases pairals, hostals, fonts, abeuradors, comptadors, empedrats, marges de sustentació, llocs de tria i returada,...)

Camins ramaders del Ripollès/ 4: La gran carrerada del Lluçanès / i 2

La carrerada del Lluçanès ha estat la més important via pecuniària del Ripollès. En tenim molts testimonis escrits.
_____
Imatge: El castell de La Guàrdia de Ripoll era situat on ara hi ha el santuari de Santa Margarida de Vinyoles, a les Llosses.

De l’existència del camí ramader del Lluçanès en temps medievals en tenim detalls com la deixa testamentària que va fer el germà gran (Ramon) del trobador Ponç de la Guàrdia, de Les Llosses.

Quan s’executa el testament, més enllà de deixes al monestir de Sant Joan de les Abadesses, fa una donació al monestir cistercenc de Santes Creus. Un document relatiu a possessions familiars on intervé Ponç de la Guàrdia és, segons Istvan Frank, "le 13 avril 1187, Pontius de Guardia vend au monastère de Santas Creus un mas à San Julián de Cosp".


És una mostra de l’existència de relacions estretes entre el Ripollès i el que poden semblar llunyants monestirs de la Catalunya Nova, com a fruït de l’existència del camí ramader del Lluçanès. Es tracta de documentació recollida per Monsalvatje. Estem cap l’any 1179, quan mor Ramon de la Guàrdia:

Primum dimisit corpus suum totum et honorem de Castello ecclesie de Sanctis Crucibus et ecclesie sancti Iohannis de Riupol medietatem boschi de Pugmaall, et dimisit domui Templi equum suum et arma.

Salvador Vilarrasa i Vall en la seva obra La vida dels pastors. (Ripoll, 1934) ens indica clarament els llocs de returada i aplegament de ramats, amb algunes de les variants del camí ramader del Lluçanès:

“Els del Lluçanès es reuneixen a l’Hostal del Vilar i alguns a Coll de Soler, i els ramats de les cases de més amunt, a la Collada de Forn i al Pujol de Llentes. Els del Ripollès i Gombreny a l’Espluga, però els que van a Comabella o muntanya de Bagà, es reuneixen a Sant Jaume de Frontanyà o a la Pobla de Lillet.
“Els del Bergadà si van a Comabella, el lloc de reunió és a Bagà, però si van a Rus o a Pla d’Anyella es reuneixen a La Pobla de Lillet i els d’aquestes contrades, com que ja saben el dia que puguen els ramats i la muntanya on van, els esperen a pas, generalment també en llocs determinats, per a juntar-hi els seus”.

En el llibre Queralbs, els autors expliquen el camí de tornada dels llocs de pastura del municipi per la carrerada del Lluçanès fins a Vilanova i La Geltrú:

“Anaven per la carretera cap a Ribes i fins a Campdevànol, on dormien als Emprius de Garona. Continuaven pel Coll de Sant Esteve, Sant Esteve de Vallespirans, per dormir al Coll d'en Soler. Després, cap a Alpens, can Torrats, El Griell, Santa Eulàlia de Puig-oriol, La Blava, La Ruixeda, i dormien en un d'aquests llocs, D'aci cap a Santa Creu de Joglars i Coll de l'Ars; aquí es dividia el camí: uns, anaven cap a Sant Feliu Sasserra, dormien a Avinyó i continuaven fins a Horta; altres, anaven pel camí d’Oristà, dormien a Torre d’Oristà o a Berengueres, passaven per Santa Maria d'Oló i Horta. Ací tornaven a ajuntar-se els dos camins, per seguir cap a Artés i Pont de Cabrianes, on dormien. A partir d'aquest punt, uns seguien cap a Navarcles i Rocafort, on dormien; l’altre dia es dirigien cap a la Coma d’en Vila, per dormir a La Barata, i anar per Matadepera, Terrassa i dormir a Les Fonts. Després passaven per Rubí, Valldoreix i dormien a la Rierada. Travessaven cap a Molins de Rei, hi creuaven el Llobregat pel Pont, i pels Quatre Camins anaven a dormir a Sant Vicenç dels Horts. Després, per Torrelles de Llobregat i Begues, anaven a dormir a Sant Pere de Ribes, i ja arribaven a Vilanova”.

El camí ramader del Lluçanès, per totes aquestes indicacions, s’ens apareix com una molt important infraestructura, i així és. Caminar pel seu traçat et fa adonar molt fàcilment de la seva potència.

Testimonis del camí ramader del Lluçanès
Molt recentment m'ha arribat aquest testimoni de Viladecans, al Baix Llobregat:


A Viladecans, cada hivern, hi arribaven dos ramats amb el seus pastors, que també n’eren els amos. Un d’ells, en Llorenç Orriols m’ha contat els detalls d’aquesta transhumància i de la posterior hivernada al poble. En Llorenç, finalment, també va acabar vivint aquí, al poble, ja fa anys.
Quan hi arribaven els primers freds de l’hivern, més o menys per a Tots Sants, els pastors de Castellar de n’Hug es posaven d’acord per a baixar cap a Viladecans: preparaven una bona flassada, omplien el sarró amb una muda i algun estri per a fer el menjar per a ells i els gossos… i reunien dos o tres ramats –d’unes 250 ovelles cadascun - i, el dia convingut es posaven en camí.
Anaven les ovelles, els gossos i els pastors camí avall, amb el sarró ple de pa i botifarres, duien un gran paraigua a l’esquena i, sobretot, un garrot, i vinga a caminar per camins ramaders utilitzats des d’èpoques immemorials, i que eren de prioritat ramadera. Anaven baixant caminant a un pas que el bestiar pogués alimentar-se, però sempre seguint el camí avall.
Des de Castellar, engegaven els ramats per les arestes de les muntanyes, fins a Borredà, lloc on es proveïen de menjar, tant pastors com gossos. Feien de manera semblant per tots els pobles que hi passaven. Les nits les passaven al bell mig d’algun prat, en alguna borda, o en algun corral d’algun mas. Tenien totes les ovelles juntes i gossos i pastors les vigilaven, per torns.
Continuaven camí de cara a Alpens, des d’allà fins a Prats de Lluçanès, fins a Sant Feliu Sasserra, després cap a Avinyó, Artés, Navarcles i Mura i, des d’allà, se seguia fins a Terrassa, Castellbisbal, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, Sant Climent i, finalment, Viladecans.
Passaven el riu Llobregat, des de Molins de Rei fins a Sant Vicenç dels Horts… devia ser un bell espectacle el veure passar pel pont de les Tres Puntes, les 600 o més ovelles que feien la transhumància. Actualment, no hi hauria cap problema per passar pel riu perquè no hi passa gaire aigua. Aquest era el punt de tot el recorregut en què els pastors passaven més angoixa, ja que és una cruïlla força empallegada per a tothom.
M’explicava l’amic Llorenç que, en tants anys d’anar i venir entre Castellar i Viladecans, només van patir el robatori d’un sol xai.
Els pastors, igual que els mariners i els pagesos, sabien de metereologia, coneixien el temps que havia de fer, perquè per iniciar el camí amb tot el ramat els calia el temps idoni, sec, sense núvols…; si els plovia, ho passaven malament. Fins arribar al punt de destinació, els calien dotze dies o etapes.
Quan s’acabava l’hivern, per Sant Isidre, al maig, els pastors amb els seus ramats tornaven cap a casa. Cada vegada que es posaven en camí, enviaven algú que els portés uns farcells o maletes amb roba per a la temporada –eren prop de set mesos-, i encara que anessin a dispensa, els calia una mica de roba variada, però, evidentment, res de peces de festa, perquè els pastors quasi mai no fan festa.

Un testimoni molt el·loquent d'un ritme de vida transhumant.

Camins ramaders del Ripollès / 5: Carrerada de l'Empordà o de Marina / 1

Si històricament el camí ramader del Lluçanès, que sortia del Penedès i Conca de Barberà era la més important de les creuaven i és dirigien al Ripollès, no cal negligir el pes i valor de l’anomenada carrerada de l'Empordà o de Marina.

Aquesta important via de comunicació especialitzada en el trasllat de la ramaderia des de l’Empordà fins el Ripollès, tenia, però dos brancals segons la procedència o destí dels ramats: la del Gironès, Baix Empordà i La Selva per la vall de Bac, i la de l'Alt Empordà per l’alta Garrotxa.
______
Imatge: Camí ramader de l'Empordà o de Marina.

La branca nord d’aquesta carrerada té la curiositat de tenir un recorregut que passa, en un petit tram, per territori avui francès, essent una mostra més del trencament vital que va suposar el tractat del Pirineus, que deixava fets tant importants com el ramader, sense un reconeixement.

Carrerada de l’Empordà, per la vall de Bac o de baix
Segons el llibre Queralbs (1985), en un article titulat “Pastors de Queralbs”, els autors (Ton Abel, Bartomeu Bonada, Pere Bonada, Vicenç Coma, Miquel Riu, Isidre Martí, Josep Torner i Marcel·lí Torner), ens expliquen fil per randa el camí des dels comunals ribatans fins la comarca del GHironès:

“Es pujava pel Serradal de la Plana i la Canya o per Vilardell, Puig Cornadó, Plans de Pardines i Collada Verda, on dormien la primera nit.

Després anaven cap al Coll de Pal, muntanya de Fogonella, Palanca de Can «Beia», (si el riu baixava gros, es passava pel Pont de la Rocassa), Crexenturri, Coll del Sitjar (on, algunes vegades, s'hi dormia; d'altres, arribaven fins a l'Apaiador). Continuaven cap a la «Ca Noba», fins a la plaça de la Vall del Bac, i hi dormien a l'hostal. Estem ja a la vall de Bac i per tant comarca de la Garrotxa

Sols per curiositat, continuo indicant el camí: "D'aquí, agafaven la pujada de Sant Isidre cap al Marsé i la serra de can Mal Casat, on dormien; alguna vegada, arribaven a la Ribera de can Grill, a Castellfollit. Després, pel la Lairetera de Sant Jaume de Llierca anaven cap a Argelaguer fins a can Caules, prop de Besalú, i cap a Crespià, per a dormit sobre Serinyà. D'aquí continuaven cap a Ordis, i s'anaven distribuint pels diferents pobles on tenien comprades les pastures. L'altre camí anava de Besalú cap a Crespià, Vilert, Esponellà, Llés, Hostal Sec, Vilademurs, Vilamarí fins arribar a Medinyà”.

Avui, part d’aquest trajecte, en la zona ripollesa, degut a la reforestació que es va fer a les vessants del Puig Cerverís, és molt transformat, però la menció dels llocs per on passava la traça ens orienta molt clarament. A altres llocs la proliferació de bosc esta desnaturalitzant els espais.

He trobat una segona menció d'aquesta camí, des de Pardines:

- Queralbs- Collada Verda.

Es pujava pel Serradal de la Plana, i la Canya (o per Vinardell, Puig Cornadó i Plans de Pardines) fins a la Collada Verda.
-Collada Verda - Coll del Sitjar o l’Apaiador
Cap al Coll de Pal, muntanya de Fogonelles, Palanca de Can “Beia” (si el riu baixava gros, es passava pel Pont de la Rocassa), Crexenturri, Coll del Sitjar (a vegades seguien fins a l’Apaiador)
-Coll del Sitjar - Hostal de la Vall del Bac
Per la Serra de Malforat i “Ca Noba” fins a la plaça de la Vall del Bac (i dormien a l’hostal).
Des de l’Hostal del Bac, en lloc d’anar a trobar la carretera de Sant Jaume de Llierca, tenim referències de pastors que baixaven per Toralles, Puig Gavarrós, Palomeres, Plansesolles i Tortellà fins a Besalú.

Des de Besalú, un altre branc seguia per Dosquers, Crespià, Puig de les Forques, Pols, Borrassà, Vilamalla i Fortià fins a Castelló d'Empúries.

I afegeix una nota:

Nota 3: Amb un major nivell de detall, tinc referències que a coll de Maianell i el pla del Ral hi anaven a parar camins provinents de Coma de Vaca, Pardines, Serrat i Vilallonga. Del pla de la Ral seguia el camí cap a Collada Verda, plans de Pòrtoles, coll de Pal, Gran Jaça, font del Botei, pla de Fogonella, pla d’en Plata, pont de can Beia i travessar el riu Ter…

I aquest informant ens deixa una nova dada:

El camí que hem descrit anteriorment és el que molts ramaders anomenen el camí de les ovelles.

El camí ramader de l'Empordà des del coll del Pal fins el gual de can Beia
En un curt espai de territori hi ha tres colls molt importants dins dels món ramader del Ripollès. Es tracta del coll de Meianell (1.930 m alt), la Collada Verda ((1.610 m alt) i el coll del Pal. Estem entre els municipis de Vilallonga de Ter, Ogassa i Pardines.

El coll de Meianell assegura la comunicació entre la vall de la Fontlletera, coll de Tres Pics, Balandrau i Cerverís amb la zona de Pardines.

La Collada Verda, sota el Pedra dels Tres Bisbats, era un important nus comunicatiu entre les valls del Ter i del Freser, i important lloc de returada en el camí ramader. Encara avui la fesomia del lloc corprèn i ens deixa reviure una gran zona de pastura, amb cabanes (Barraca d’en Piquer), gran planes (Plans de Pòrtoles i pla de l’Estevet) i font (font de la Baga).

Al coll del Pal (1.779 m alt) s'inicia un tram del recorregut de l’antic camí ramader de l'Empordà que porta, baixant sense aturador, fins a la carretera de Camprodon, al lloc de Can Beia, entre la colònia Estevenell i La Ral, tot passant per un lloc emblemàtic el Pla d’en Plata. És un tram del camí ramader que té encara avui una suma d'elements que el converteixen en un exemple molt clar, per ensenyar un camí ramader.

Saltat el coll de Pal des de la Collada Verda dos important lloc pastorils: els plans de les Pasteres i la Gran Jaça. Aquest darrer un toponímic prou clar i denotatiu.

Des del coll del Pal fins el Pla de Can Plata seguirem les senyals del PR C-189.

Tot baixant anirem passant importants jaces, fonts i podrem admirar la façana de la muntanya, plena d'elements emblemàtics. La primera de les fonts és a uns 1.715 m alt. És la font de la Teula, un abeurador del pla de les Pasteres.

Entrem en la zona de la Gran Jaça. Deixem a la dreta, el refugi Montserrat (1.620 m alt) i continuem pel camí ramader, amb un seguit d’espais, jaces i fonts: Camps de Can Pubill, Camp de l'Arç, camp de l'Om, Ras de Fogonella, Pla Gros de Fogonella, Pla del Vedell, Pla Petit, font Gutinell, font del Boix, font vella i Pla Gran de cal Noi, que deixem a l’esquerra, ja que aquí el camí devalla cap Pla de can Plata (1.365 m alt).
______
Imatge: Mostra d'una de les senyals de partició de les zones de pastura de la serra Cavallera.

Tota la muntanya del sector oriental de al serra Cavallera té denominacions que assenyalen la propietat de cases concretes: Muntanya de Cabàlies, de Can Picola, de Fogonella i de cal Noi. Molt d'aquests noms fan referència a grans cases situades al peu de la muntanya, però en altres casos, el de Cabàlies, a Surroca de Baix, per exemple, expliciten propietats de pastura. És important constatar la pervivència d'aquests noms zonals a la serra Cavallera.

Tot fent el camí ramader des del coll del Pal fins Pla de can Plata podem veure en el costat sud del sector oriental de la Serra Cavallera els diferents cingles que presideixen la zona: Cingle Blanc, Cingles Vermells, Cingle Gros i Cingle Petit de can Noi.

Des de coll del Pal fins a Pla de can Plata hi ha una 5 quilòmetres i un desnivell de 415 metres.
_____
Imatge: dues vistes del Pla de can Plata, des de la carena del sector oriental de la Serra Cavallera i amb una vista de la bassa.

El Pla de can Plata (1.365 m alt) és un important nus de comunicacions, per on passa la comunicació entre Surroca i Cavallera. El pla es presidit per una gran bassa, que a l'estiu és ple de nenúfars, i una cridanera estació de telecomunicacions. La vista sobre les valls d’Ogassa i Surroca i Cavallera és molt espectacular.

Des del Pla de can Plata farem ara una baixada forta, des del 1.365 fins a 894 m alt, 470 metres de desnivell, fins arribar a can Beia.

El camí ramader passa per successius espais: collada de la Jaça, de Burgarés, i indrets com les Tres Mates, la Llosarda, la collada Fosca, Llis de la Socarrada, pel peu del Turó dels Pelats (1.331 m alt), pla de Ginebre i la costa dels Pelats, Jaça d’en Coll; amb toponímia propera molt relacionada amb el món ramader com Pla de les Eugues, Serrat de les Vaques i la Jaceta; fins arribar al gual de can Beia (894 m alt), al peu de la carretera de Camprodon. Noms tots ells, plens de caràcter.
_______
Imatge: Gual en el riu Ter, del camí ramader del coll del Pal, a Can Beia.

A can Beia, un cop travessada la carretera de Camprodon, hi ha el gual que permet al camí ramader de Marina travessar el cabalós riu Ter, permeten arribar fàcilment fins el Sitjar i baixar per la vall de Bac cap l'Empordà.

Can Beia, avui una casa gens grandieloquent, tenia una gran importància com a hostal, situat estratègicament  a la carretera de Sant Joan de les Abadesses a Camprodon i en el punt d'encreuament del camí ramader. Al peus de la casa hi ha un gual, una part del riu poc profunda per on es pot passar caminant fàcilment, sense necessitat de cap pont. El gual de can Beia és aigües avall de les Rocasses, a les portes de Camprodon.

Cal dir que el camí entre Pla de can Plata i can Beia té trams molt típics de camí ramader, amb un recorregut pedregós i per carena, la costa dels Pelats, ple d'interès.

Cal assenyalar que avui el camí des de Pla de can Plata fins a can Beia es assenyalat amb marques grogues, com un camí d'Itinerannia.

Des del Pla de can Plata fins a can Beia hi ha 4,2 quilòmetres. En total, des de coll del Pal fins a Can Beia hi ha uns 8 quilòmetres, i un desnivell de 875 metres.

Molt segurament estem davant el segon camí ramader més important del Ripollès, després del camí ramader del Lluçanès.
_____
Imatge: Lloc del Serrat, al terme municipal de Queralbs.

La zona ramadera del Taga de Pardines
Hi ha dos importants zones ramaderes que cal detallar amb cura. Una és la de la zona del Taga de Pardines

El Serrat, lloc ramader
Cal tenir molt present que El llogaret del Serrat, del municipi de Queralbs, ha estat una zona de rgan nomenada ramadera ripollesa.


El poble de Serrat està situat a una alçada de 1.300 metres sobre el nivell del mar i a uns 4,5 Km de distància de Queralbs, municipi del que depèn administrativament.

L’església parroquial, dedicada a Sant Sadurní patró de Tolosa del Llenguadoc, es troba al veïnat de Fustanyà, a un quilòmetre i mig del poble, pel camí vell. Aquesta església està documentada des de l’any 839. El campanar és posterior i probablement fou construït el segle XVI. Dins el poble del Serrat, a Can Tubau hi ha una esglesiola romànica del segle XII, dedicada a la Mare de Déu del Remei.
_____
Imatge: Església de Fustanya, construïda, segons la llegenda per les encantades de la cova de Rialb, visible des del lloc.

La llegenda diu que l’església de Fustanyà va ser feta amb l'ajuda de les encantades de la cova de Rialb, visibles des del lloc: "Des de molt petit que sento contar a la gent del poble que l’església de Fustanyà fou construïda de la següent manera: Al veure els fonaments, les encantades de les coves de Rial, cregudes que volien edificar-hi un bell palau, en quedaren molt meravelladesi resolgueren portar-hi elles la pedra i per això de dies picaven les pedres dins les coves i a la nit, quan ningú les veia, totes contentes, es posaven cada una, una pedra al cim del cap, i tot filant la anaven a portar a Fustanyà i així a l’endemà, els paletes ja hi trobaven les pedres suficients per el jornal quotidià. D’aquesta manera anà continuant fins que varen adonar-se que hi volien fer el campanar, i com que el so de les campanes les espanta, totes contristades, plegaren en sec de portar-hi pedra. Per això si hi aneu, veureu encara les parets de l’Església fetes de pedra picada calzinal blanca i les de campanar les veureu de pedra pissarrosa i sense picar, com les de les cases de Serrat".

La població del Serrat des de el segle XVI fins la segona meitat del segle XX, havia estat amb alts i baixos al voltant dels 150 habitants. L’any 2000 únicament hi vivien 5 persones. Darrerament ha augmentat degut a alguns empadronaments de persones que hi tenen una segona residència.

Cal tenir present que la divisió dels comunals de Queralbs entre Tosa i Siat, té en la Baga de Siat, a la zona del Serrat, un correlatiu molt clar. Altre toponimia de la zona del Serrat es clarament ramadera: Collet de la Regalíssia, els Collets, l’Atalaiador, Pla dels Anyells, els Emprius, Font de la Canya, Font Freda, Pla de les Basses de Baix i Pla de la Bassa.

El camí ramader de l’Empordà, des de Queralbs, seguia una traça a cavall entre la zona boscosa i els prats subalpins. Donada l’amplada del terreny herbat, es podia deixar molt clarament que el ramat anés menjant.

La toponimia del lloc, ja en la vessant de Pardines, continua no deixant cap dubte: collet de Bo, la Font Gran, les Passeres, Passoles, pla de Batibaumes, costa del Puigcerverís, pla de la Caritat, pla de les Aranyes, les Costes, coll i collada de Meianell, pla d’en Rol, Costa de Puigcerverís, així com l’existència de diferents cabanes o construccions: cabanes de La Mosquetosa, la Cabana Blanca, cabana d’en Vinyes,... .
______

Imatge: Gran casa d'El Sitjar, una lloc important en el camí ramader de l'Empordà per la vall de Bac.

Camins ramaders del Ripollès / 6: Carrerada de l'Empordà o de Marina / i 2

Com he explicat en el capítol anterior, la via ramadera que comunicava l’alt Ripollès amb l’Empordà, tenia dos ramals, un que baixava per la vall de Bac, un cop superat el gual de Can Beia, en el riu Ter; i un segon, molt de curiositats per l’Alta Garrotxa.
______
Imatge: El ramal del nord del camí de l'Empordà o de Marina no és ressenyar amb fidelitat en aquesta plànol esquemàtic, ja que passa per dins de territori francès, entre els coll de Malrem i de les Falgueres.

Aquest segon ramal de la carrerada de l’Empordà, va estar, ja fa uns anys, molt perfectament documentat en el treball de Montserrat Feixa Galceran ditulat "La transhumància actual a la Vall de Camprodón", publicat a l’Ibix. Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès. Annals 2000-1001, l’any 2002.

Per l'Alta Garrotxa
El ramal nord de la carrerada de l'Empordà tenia el seu punt de sortida en dos indrets, detalladament descrits per Montserrat Freixa: Des de Llanars i Tragurà o des de Feitús. Tots dos inicis de camí convergien al coll de la Boixeda, a l’actual carretera que porta a Rocabruna i Beget, ara en el municipi de Camprodon, des de la C-38.

La curiositat d’aquest ramal nord de la carrerada de l’Empordà és que passa per territori francès, fent miques el tractat del Pirineus, seguint un camí ancestral que no reconeix fronteres. Passa pel coll de Malrem, per darrera el cim del Comanegra i retorna al territori avui espanyol per coll de les Falgueres. És un trajecte curiós i remarcable.

Montse Freixa explicava amb detall els dos inicis del trajecte de la carrerada de l’Empordà. Des de la part nord de la vall de Camprodon, des de Feitús (mas Girbau):

"...van a buscar les vaques a les muntanyes del bac de Feitús, seguint un camí senyalat.
"Continuaran per la muntanya passant pel pla d'en Sala, el turó del Pontellí i fins a can Rodó. Aquí, uns metres més avall. Agafaran la pista forestal que els durà a la carretera comarcal (que porta a Molló), la travessarn i arribaran a can Bola i els Solans, des d'on baixaran a aquesta carretera.
"Aquí el camí ramader passa per damunt la carretera que com hem dit baixa de Molló. ...
"Seguiran la carretera fins arribar al pont de Rocabruna, on es desviaran en direcció a aquest poble. Quan són al coll de la Boixeda hi aturaran les vaques per poder-hi dinar”.

Estem en el punt d’unió amb el ramal iniciat a Tragurà i Llanars, que ens es descrit amb igual detall:

"El primer dia les vaques baixaran de la muntanya de Tragurà (de la Creu de la Fusta) i les deixaran a la closa que hi ha sota el pont de Tragurà, on quedaran a punt per començar l'endemà el camí ramader. Baixaran per la carretera comarcal, però com que el nivell del trànsit es mínim no hi ha problemes amb els vehicles.
El segon dia sortiran de la closa d'alba i baixaran per la carretera enquitranada fins a Camprodon. Quan han arribat al poble el travessen pel <>, el camí de darrera el pavelló, la plaça de Santa Maria i el carrer dels germans Vila Riera.
Abans, el camí que tots el ramaders seguien després de passar pel camí de darrera el pavelló, era el passeig de la Font Nova que els portava directament a la carretera enquitranada en direcció a Rocabruna, però fa un parell d'anys l'ajuntament va fer nou aquesta passeig i ara el pas de ramats hi és prohibit i han de donar la volta per la plaça de Santa Maria, el carrer dels germans Vila Riera i el carrer Freixenet.
Un cop travessat Camprodon tornen a agafar la carretera enquitranada i es desvien per can Pascal, on agafaran l'antic camí vell de Font Rubí fins arribar sota la casa de Masot, on passaran la nit.
El tercer dia sortiran de la casa de Masot i seguiran la mateixa ruta que el Mas Girbau des del coll de la Boixeda”.

El coll de la Boixeda, doncs, suposa el lloc d’unió dels dos ramals que surten de Feitus i Tragurà Llanars.

A partir d’aquest punt (coll de la Boixeda i Rocabruna) el camí segueix la carretera de Rocabruna, passant per aquest poble, com explica Montserat Freixa:

“...fins a trobar la posta forestal de can França.
"Agafaran aquesta pista forestal passant sota la casa de la Guardiola i quan eren sota el collet de Bocabartella agafaran una dreçera que passa entre unes feixes i que els portarà, pel collet, a Bocabartella, on agafaran un camí de muntanya marcat que els durà al coll de Malrem.
"Aquí acaba el primer dia de transhumància...”.
_____
Imatge: La muntanya del Comanegra, vista des del Pic de les Bruixes. La branca nord del camí ramader de l’Empordà salva els cingles del costat sud, passant per darrera, per avui territori francès.

I el camí entra circumstancialment a França:

“El segon dia el camí ramader surt del coll de Malrem i, passant per petits caminets (que es passen sota el Comanegra pel vessant francès) entre els faigs i alguns trams de pista de desemboscar de la baga de Sadella, va a parar al mas de l'Aulina, on ja trobem la pista forestal que seguiran un curt tros pel caminet marcat que els durà al coll de les Falgueres, des d'on s'encaminaran per can Pòlit fins a cal Morató, on s'enllaça amb la pista forestal.
En aquesta casa, que a l'igual que can Pòlit està deshabitada, pararan per dinar i seguiran l'esmentada pista fins que s'abasta la drecera que, baixant pel torrent de Ribelles, ens porta al collet de sant Julià de Ribelles".

Un segon testimoni
El mateix que ha explicat el camí que ell qualifica com de les ovelles cap a la vall de Bac des de Pardines ens ofereix visions del camí del nord, amb dues notes complementàries interessants:

Hi ha un altre gran camí cap a l’Empordà que és “el de les vaques” i que va més al nord, tocant la línia de la frontera amb França, pel pic de Bastiments, Serra de Costa Bona, coll d'Ares, coll de Malrem (on enforca el camí que ve de Setcases i el de Camprodon), Coma Negra, Albanyà, Sant Llorenç de la Muga i Terrades. Allà el camí es bifurca en dos ramals: un va per la Serra dels Aixarts, Pont de Molins, Peralada i Delfià, fins a Portbou; l’altre va, per Llers, Figueres i Vilabertran fins a Roses o, per Vilajuïga, fins a Sant Pere de Rodes i Cadaqués. També hi ha un branc que, en lloc de baixar cap Albanyà, segueix més al Nord, per Costoja, coll de Tapís, Maçanet de Cabrenys, Agullana i la Jonquera.

Nota 1: Per anar a trobar aquest camí del Nord, sabem de ramaders de la banda de Setcases que seguien les vies següents: a) Bac de Feitús, pla d’en Sala,, turó del Pontellí, can Rodó, can Bola, els Solans, per la carretera fins el pont de Rocabruna, Rocabruna, la Guardiola, collet de Bocabartella i coll de Malrem; b) muntanya de Tregurà (Creu de Fusta), closa sota el pont de Tregurà, per la carretera fins Camprodon, carretera cap a Rocabruna, can Pacal, camí vell de Font Rubí, carretera de Rocabruna i coll de Malrem.
Nota 2: Hi havia ramats catalans que anaven a passar l’estiu al costat francès (comuns de Mantet i Conflent) i que també utilitzaven aquest camí de més al Nord tal com relata Bosch de la Trinxería (1889). L’itinerari seria Pleta de Callau, "Llano de Campmagre", coll del Pal, coll de Siern -i, sempre per la frontera amb França-. coll de Pregon, coll d’Ares, coll de Bernardell, coll de Malrem… allà hi havia una carrerada cap a Bordellat i un camí de mules pel qual els ramats baixaven pel coll de Falgars i els precipicis de Talaixà fins a Tortellà, lloc de barreja i tria de ramats.

Ja som a l’Empordà. Un camí ramader per sobre les fronteres actuals.

Camins ramaders del Ripollès / 7: El camí ramader d’Osona / 1

Si els camins ramaders del Lluçanès o de la Cerdanya i de l’Empordà o de Marina, amb els seus diferents ramals, han estat abastament coneguts i resseguits, cal indicar que el camí ramader més poc conegut del Ripollès és el que feien els ramats provinents del Vallès i la Plana de Vic camí de les pastures pirinenques.

Sobre el particular tenim molt diferents informacions. Per un costat, hi ha els testimonis dels coneixedors del camins transhumants de Vidrà, però alhora les indicacions recollides per Francesc Morera en el seu llibre Els camins del Ripollès (Ripoll, 1995), que com ell diu “han estat possibles, gràcies a la col·laboració d’alguns testimonis de la transhumància”.

Però, com he dit, és segurament el menys conegut del camins ramaders dels Ripollès. Per exemple, Ferran Miralles quan parla d'ell en una ocasió, deixa tant poca concreció com aquesta: "Tenim informacions que fan pensar que per aquesta indret passaria un camí ramader que travessaria la plana de Vic en direcció nord, seguiria cap a Vidrà i Vallfogona del Ripollès i. finalment arribaria a la serra Cavallera". En Ferran Miralles,  per altra part, un gran coneixedor i estudiós del món de la ramaderia transhumant, ens ha ofert valuosa documentació per anar descapdellant el recorregut del camí ramader d'Osona o com el diu "Camí ramader de la Marina o del Maresma". la Marina és la serralada que separa el Vallès Oriental del Maresme.

El camí d’Osona té la particularitat, a diferència dels dos altres grans camins ramaders del Ripollès, el del Lluçanès i el de l’Empordà, qué  té molts ramals i brancals i llocs d’arribada diferenciats: la zona del pla d’Anyella i pla de Rus, a la vall del Rigat, o l’alta muntanya del Freser o l’Alt Ter. Dit d’una altre manera, el camí ramader d’Osona s’orienta en tres direccions: cap al coll de Canes i Sant Pau de Seguries; per Vallfogona cap a Sant Joan de les Abadesses i el nord de la comarca i per La Cau i Montorro cap a Ripoll i el costat oest del Ripollès.

L’escull de Bellmunt pel coll de les Gargantes
El camí d’Osona té com a principal escull geogràfic, un cop abandonada la plana, la serra de Bellmunt, que es bastant encinglerada. Aquesta dificultat orogràfica provoca que el camí ramader no ataqui la serra de Bellmunt pel mig, sinó pel costat oest.
____
Imatge: Restes del castell de Torelló. El camí ramader d'Osona puja fins a aquesta indret que arribar al vall de Saderra i salvar la serralada de Bellmunt pel coll de les Gargantes.

Com testimonien plànols antics, ho fa pel municipi de Sant Pere de Torelló, pel costat del castell de Torelló i pel coll de les Gargantes, al costat del gran casal de Saderra, al municipi de la Manbla d'Orís.

Bellmunt, en aquest sentit, és un lloc clau del camí ramader d’Osona, però cal precisar que el pas és per darrera, des del coll de les Gargantes al coll Hi era de massa, al nord del santuari, un lloc de returada (o parada llarga: on el ramat podia murriar tot un dia sencer).

Des de Bellmunt el camí s'encaminava fins a Can Carrasquet, Palou Xic i s'enfilava pel solell fins al faig de la Fradera, i allà, per un camí més o menys planer per l'obaga, arribava fins a Coll de Cristòfol.

Després seguia, tot carenant, en direcció al Collet de l'Home Mort, i tot resseguint la carena un xic per sota, pel cantó solell, arribava en poca estona fins a un pla enlairat conegut amb el nom de Faig Ramader.

En aquest indret hi havia un faig gegantí, avui talat, sota l'ombra del qual podien murriar, només!, unes 1.700 ovelles. Aquest lloc també era punt de returada.

El camí ramader s’enfilava de nou per la carena fins a arribar al Puig de l'Obiol (a la serralada de Santa Magdalena, amb 1.552 metres). En aquest indret hi ha una font, abans molt abundosa.

Els brancals del camí ramader d'Osona
En aquest punt el camí ramader d’Osona agafava diferents direccions.

Una ramificació del camí ramader es dirigia, seguint la carena, cap a Santa Magdalena, el Portús, Coll de Canes, i cap a la vall de Camprodon, on li era fàcilment assolible arribar-se a connectar amb el camí ramader de l’Empordà, que passava pel Sitjar i el gual de Can Beia.

La segona ramificació, carenant des del Puig de l’Obiol, el camí ramader s'encaminava cap al peu del Castell de Milany, passant per Plana Vidala i pel Pla del Bronze. Poc abans del castell, pel cantó de les Artigues, i a tocar el camí ramader, hi ha una altra font.

Un cop sota el Castell, una ramificació del camí ramader conduïa a la Cau, passant per la carena. Cal destacar, no gaire més enllà del Castell, la presència del Faig de la Font de l'Obi.

Un cop a la Cau, descendia cap a la casa d’el Puig de Llaés, anava cap a la casa de les Tenes i pujava de la ribera cap a la casa de Maideu i d'allí al Coll de Tenes per encaminar-se a Ripoll. En aquest punt hi havia la important casa de Montorro, un punt important de contacte amb el camí ral de Ripoll a Olot.
____
Imatge: La Sala de Vallfogona, el modern estatge que vestiren del senyors de Milany.

Un tercer brancal baixava des de Milany per la font de l’Abeurada cap a Vallfogona i pujava a continuació cap al coll de la Font de l’Orri per dirigir-se a Sant Joan de les Abadesses.

Com podem veure, un camí ramader amb molts brancals, una xarxa especialment travada amb els camins rals, altres camins ramaders i amb orientacions molt diferents.

No per desconegut cal negligir aquest camí ramader que oferia moltes possibilitats d'orientació cap les zones de pastura d'altura de l'est, centre i oest de la comarca del Ripollès.

Camins ramaders dels Ripollès / 8: El camí ramader d’Osona / i 2

El camí ramader d’Osona, el menys conegut del Ripollès, tenia un complexitat molt notable, amb molts variades orientacions i direccions, enllaçant amb els principal camins rals i carrerades de l’est de la comarca.

Més enllà d els testimonis del coneixedors del camins transhumants de Vidrà, que hem explicat en l’anterior article, cal recollir la informació de Francesc Morera en el seu llibre Els camins del Ripollès (Ripoll, 1995), deguda a la col·laboració dels darrers testimonis dels camins de la ramaderia ripollesa.
______
Imatge: Plànol del camí ramader de Llaés segons Francesc Morera Els camins del Ripollès (Ripoll, 1995).

Els testimonis de recollits a Vidrà, més enllà de la branca principal que pujada pel coll de les Gargantes i per darrera Bellmunt, expliquen que també existia un brancal del camí que pujava per Foradada (a Sant Quirze de Besora i al costat del riu Ter), el Serrat, la Vila, can Quel, Santa Maria de Besora i casa dels Ferrers. En aquest trajecte es precisa, en la informació vidranenca, que el lloc de returada era al Pla de Teia (on hi podien estar tot el dia).

En aquest punt de la important casa dels Ferrers, existien dues opcions: una pujar cap el pla de Marayol, casa del Barretó, coll del Forn i castell de Milany; i una segona pel coll de Beví cap a Llaés, avui terme municipal de Ripoll.

El camí del coll de Beví és el que ens indica Francesc Morera a Els camins del Ripollès (1995):

“En el seu discórrer pel terme de Ripoll passa per Tavèrnoles, Hostal Vell de Llaers i coll de Vena per on entra en el terme de Vallfogona.
“Davallant per les solanes i obagues de Piella, l’Aubric i la Tolosa, enllaça amb el camí reial de Ripoll a Vallfogona de Ripollès. Arribant a aquesta població deixarem el camí esmentat. Aquí el camí canviarà de direcció i des d’ara es dirigirà cap a ponent pel camí veïnal de Vallfogona a Sant Joan de les Abadesses. Creua la collada pel pic de Sant Miquel, per les fonts de l’Orris i continua pendent avall fins al terme de Sant Joan de les Abadesses en el lloc anomenat Coll de l’Esquirolet.
“Al deixar el terme de Vallfogona torna a canviar de direcció: ara tira cap al Nord, passant per can Rèbol, el Faig i can Jampí, devallant cap a la creu dels Afusellats per la vora esquerra de la riera de Samala. Ja a Sant Joan de les Abadesses passa pel monestir, creua el pont vell i pas¬sant per sota el pont del Roser es dirigeix cap a la casa de la Rovira i el coll d’Art.
“Ja en terme de Surroca, el camí va planejant fins aquest municipi. Allà agafarem el camí carreter d’Ogassa (també anomenada Surroca de Baix), dirigint-nos cap a ponent fins a Surroca de Dalt i Miquelet.
“Des de Miquelet anem pendent amunt en direcció Nord per un camí molt costerut i amb moltes tortes. Passa per les famoses Fonts del Freixa i s’enfila cap a la Portella d’Ogassa, on entra en el terme de Pardines. Poc abans d’arribar-hi ja es quedaven moltes ramades. Altres ramats s’escamaven per les cases del sud del terme i comunals de Pardines, igual corn havien fet les altres pel terme d’Ogassa”.

Com podem veure, un camí ramader, el d’Osona, amb molts brancals, que el converteixen en una xarxa molt travada amb la resta de camins importants de la zona. Malgrat la seva complexitat, en dos articles, hem procurar escatir els diferents ramals i posar-los en evidència.
______
Imatge: La carena de Santa Margarita fins a La Cau, zona de pas, per diferents ramals, del camí ramader d’Osona.

Camins ramaders dels Ripollès / i 9

_____
Imatge: Les zones de pastura del Ripollès, fent servir una base feta per Gonçal Cutrina pel llibre Ovelles i Pastors del Ripollès (1977). , però millorant la indicació i el nombre de zones: 1.- Pla d'Anyella; 2.- Pla de Rus; 3.- Puigmal; 4.- Coma de Vaca; 5.- Ull de Ter; 6.- Fontlletera; 7.- Costabona; 8.- Can Roca-Pòrtoles; 9.- El Sitjar; 10.- Coll de Jou; 11.- Coma Ermada; 12.- Pardinella; 13.- Fossa del Gegant; 14.- Coma del Freser; 14.- Camp Magre (Calm-magre); 15.- Coma del Catllar; 16.- Coma d’Orri; 17.- Taga d’Ogassa i Pardines; 18.- Baga del Puig Estela; 19.-Baga de Cavallera; 20.- els Rasos de Tubau; 21.- les Comes de Dòrria i Planès; 22.- la Vall de l’Estremera; 23.- Fontalba; 24.- Puigcerveris; 25.- Rasos de La Cau;  26.-Pla Traver-Puigsacalm; 27.- Rojà; i 28.- Monars-Comanegre.

Fet un repàs del coneixement que tenim avui dels camins ramaders de la comarca del Ripollès, arriba el moment de fer unes reflexiones i anotacions sobre el tema.

Cal insistir en el fet que la comarca del Ripollès ha estat tradicionalment una comarca ramadera. També ha estat una comarca de muntanya, amb molt romànic, on l’activitat relacionada amb el ferro, el carbó i el procediment metal·lúrgic de les fargues ha tingut una gran importància, però molt essencialment el Ripollès ha estat una comarca ramadera.

I de la mateixa manera que es desitja preservar el patrimoni natural, romànic o industrial, cal mantenir una línia de conservació del patrimoni ramader.

Defensa d’un patrimoni
Un patrimoni ramader que no s’acaba en els camins ramaders, malgrat la seva importància, ja que un treball de salvaguarda hauria d’incloure elements tant essencials com les cabanes de pastor, les pletes o orris i les fonts o abeuradors (fent un resum ràpid).

En els darrers anys, la legislació sobre els camins ramaders ha fet una gran salt, declarant-los camins de domini públic, els drets dels quals no prescriuen i no poden ser alienats. La competència sobre els camins ramaders es va traspassar a les comunitats autònomes, que tenen la obligació de fer-ne un inventari com a camins públics que són.

Algunes comunitats autònomes, en aquest sentit, han fet els deures, creant catàlegs de camins ramaders per la seva preservació. Cal reclamar que Catalunya faci el mateix. I el Ripollès, en aquest sentit, hauria de fer sentir la seva veu, ja que comptem amb alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya.

Cal no oblidar que una part important de les zones de pastura ripolleses són de propietat pública, comunal i municipal. A més, moltes vegades formen part d’espais naturals protegits (per exemple, les Capçaleres del Ter i del Freser (amb 12.500 hectàreres repartides entre els municipis de Queralbs, Ribes de Freser, Setcases, Toses i Vilallonga de Ter).

Especialment importants son les pastures de Ribes de Freser (1.187 ha), Pardines (1.342 ha), Setcases (1.383 ha), Llanars (1.422 ha, un 57 per cent del municipi), Ripoll (1.592 ha), Toses (2.165 ha), Molló (2.377 ha, un 54 per cent del municipi), Les Llosses (2.465 ha), Vilallonga de Ter (2.640 ha), Camprodon (3.068 ha) i Queralbs (6.240 ha, un 66 per cent del municipi).

Necessitat d’estudi
Hi ha una obligació al Ripollès de no oblidar la importància de la base ramadera de la comarca i no deixar de continuar amb el seu estudi.

Els camins ramaders del Ripollès s’estan perdent per culpa del poc ús, del tancament injustificat, per l’apropiació fraudulenta per part d’alguns propietaris i per la construcció inapropiada d’infraestructures (carreteres, trens, embassaments, etc.), oblidant-se progressivament els drets de pas i la traça de del camí. És un llegat que no es pot perdre.

El grup de folkloristes de Ripoll, encapçalats per Tomàs Raguer i amb Salvador Vilarrasa com a peça clau (amb la publicació del llibre La vida dels pastors, amb edicions de Maideu i del Museu Folklòric de Ripoll de 1935 i març de 1981), va realitzar una important valor de coneixement i reconeixement del món ramader transhumant ripollès.

En el darrers temps cal sumar noves aportacions d’estudiosos, entre les que cal destacar, la publicació dels llibres de Ferran Miralles Mil Anys Pels Camins De L'herba: El Llegat D'un Mon Que S'acaba, de l’editorial Efados, i del publicat pel Consell Comarcal del Ripollès, La transhumància al Ripollès i al Canigó, amb la col·laboració de Joan Rovira.

Però aquesta base de coneixement no esgota el tema, ans el contrari, l’amplia. Més enllà del catàleg de camins ramaders, cal anar a confegir un catàleg de zones estivals ramaderes, de cabanes de pastors i, molt important, d’elements fonamentals com les fonts (i no sols lligades a la ramaderia).

Finalment, per fer una síntesi, publiquem el plànol que Ferran Miralles publica en el seu llibre La transhumància al Ripollès i al Canigó, ja que suposa una aportació globalitzadora. Però com podem veure, els camí d’Osona, el més desconegut de tots els que he parlat en aquesta sèrie de articles, no hi consta.

Alhora cal tenir molt present que les zones ramaderes de la comarca, més enllà de les dotze que va indicar Gonçal Cutrina en el seu llibre Ovelles i Pastors del Ripollès (Ripoll, 1977) caldria sumar-hi una quinzena més com les de la Fossa del Gegant, Coma del Freser, Camp Magre (Calm-magre), Coma del Catllar, Coma d’Orri, El Taga d’Ogassa i Pardines, la Baga del Puig Estela, la Baga de Cavallera, els Rasos de Tubau, les Comes de Dòrria i Planès, la Vall de l’Estremera, Fontalba, Puigcerveris, Rasos de La Cau, Pla Traver-Puigsacalm i Rojà.

En definitiva, un patrimoni que no cal oblidar.
_____
Imatge: Del llibre de Ferran Miralles La transhumància al Ripollès i al Canigó (2007).